Londres - Ruta Handel 2019
Londres – Handel
Organitzat per Baraka i Te de tertúlia i acompanyats pel musicòleg Joan
Vives, hem participat en el viatge “Ruta Handel a Londres”. El grup estava
format per unes 30 persones, algunes de les quals eren “repetidors”. Un bon
auguri, deu ser un viatge molt bo...
Dia 6 de desembre de 2019
El vol estava anunciat a les 12.40 i l’arribada a les 14.00. Bé això és
el que estava planificat, però Vueling ho va canviar una mica. Devíem sortir
amb en un retard de 45 minuts, retard més
o menys mantingut a l’arribada a Londres. Recollida ritual de maletes que ens
va deparar la desagradable sorpresa que a una passatgera no li arriba la seva.
La passatgera, però, no s’immuta i mostra un control exemplar sobre el disgust
i inconvenients que aquest fet comporta. L’Agència fa tot el que pot per
recuperar-la, però finalment asseguren que arribarà a l’endemà. Per què s’ha
perdut? Misteri... Agafem l’autocar i camí cap a l’hotel. Hem desembarcat a
Gatwick que està a unes 60 quilòmetres del centre de Londres, però aquest no és
el problema, el problema és que la circulació està col·lapsada, i per fer
aquest trajecte estem més de dues hores. Total que arribem a l’hotel, deixem
les maletes i ens proposen que avui tingui lloc la conferència sobre el Messies
que el dia següent anirem a escoltar i veure.
La conferència de Joan Vives sobre el Messies resulta molt interessant i
fins i tot algú comenta que només per això ja paga la pena el viatge. Joan Vives
ens explica que el Messies no és una passió ni un relat sobre la naixement de
Crist, sinó un relat de determinats episodis de la vida de Crist, més aviat
unes reflexions sobre la vinguda de Crist a la Terra i quins són els missatges
que aquesta vinguda ha deixat. L’audició d’alguns trossos d’aquest oratori
intercalats amb les explicacions han convertit la conferència en una sessió
didàctica sobre l’oratori que el dia següent escoltarem. En tot cas és ben
interessant i emocionant el relat que de la creació per Handel del Messies va
fer Stefan Zweig —Moments estel·lars de la humanitat—, on explica les facècies
gairebé màgiques o miraculoses que van inspirar la seva creació. El lletrista
Charles Jennens ho va concebre com una òpera en tres actes —el naixement, la
passió i la resurrecció—.
Vives ens fa notar els punts de reflexió d’aquest oratori. L’obertura,
com si fos una òpera. Un inici plàcid que poc a poc va carregant l’ambient. El
versicle 5 commou i fa trontollar cels i terra. Se’n prepara una de grossa. És
l’anunci de la vinguda del Redemptor. I així Vives ens va explicant el fil de
la història, amb alts i baixos, amb reflexions i alegries amb fe com quan en el
versicle 45 la soprano diu: I know that my Redeemer livedh, frase que
Handel va voler que posessin sobre la seva tomba. I moltes més coses que no
m’atreveixo a relatar perquè poden induir a errors d’interpretació del que ens
va explicar. S’acaba la conferència amb unes grans expectatives per sentir el
concert participatiu de demà a l’Albert Hall.
Després de la conferència sortim a sopar pel nostre comte. Ens quedem
pel barri on hi ha restaurants de tot tipus, tots congestionats pels londinencs
que per la nit surten per beure cervesa. Els pubs estan atapeïts i a més, per
la nit no donen menjar, només beure. Entrem en un restaurant italià que ens
permet menjar-nos un plat de pasta i anar a dormir amb la panxa plena.
Els preus son més o menys els de Barcelona, segurament una mica més
elevats perquè el canvi que no acabem de saber quin és donat que tots ens
limitem a pagar amb tarja de crèdit i encara que fem una aproximació d’un euro,
una lliura, no és així. Segurament que 1,2 euros serien una lliura, ho sabrem
quan ens ho carreguin en el compte, però no ens preocupa per que les despeses
que fem són raonables i de poca quantia.
Georg Friedrich Handel.
En el transcurs del viatge ens vam anar assabentant de la vida i
miracles de Handel, però com no recordo en quin moment ens ho va explicar, en
faré un resum de correguda, una breu, incompleta i no gaire fiable biografia
d’aquest músic extraordinari,
Handel nasqué el 23 febrer 1685 a la ciutat de Halle (Alemanya). Va ser
contemporani de Bach i fou també un nen prodigi, com tants i tants músics dels
més rellevants d’aquella època prodigiosa. Ja als 11 anys va ser presentat a
Frederic I de Prússia, davant de qui va actuar amb gran èxit. Posteriorment es
traslladà a Hamburg on va obtenir el càrrec d’organista de la catedral de La
Halle. En aquelles dates coneix a Telemann amb qui l’uní una gran amistat.
Viatja a Itàlia i posteriorment torna a Hannover amb el càrrec mestre de
capella de la cort de Hannover. Poc temps després demana una llicència per
traslladar-se a Londres on va ser presentat a la reina Anna —interessant la
pel·lícula de “La favorita” dirigida per Yorgos Lanthimos, on surt la reina
Anna i s’explica com funcionaven les coses en aquell temps i en la banda sonora
hi ha música de Handel i altres clàssics—. El 1714 mor la reina Anna sense
descendència, tot i haver tingut 18 o 19 fills i cap d’ells la va sobreviure i
moriren a una edat propera a la infància. Anna fou la darrera sobirana de la
casa Estuard, i la succeeix Jordi I, que havia reunit dos ducats i era l’elector
de Hannover. Es a dir, va ser nomenat rei d’Anglaterra qui havia sigut
protector de Handel a Alemanya, que Handel retrobà a Londres. Aquesta
circumstància que va fer que Handel decidís ja quedar-se a viure definitivament
a Londres. En tot cas i sense que tingui res a veure amb Handel, cal recordar
que el rei Jordi I va mostrar-se favorable a la causa dels catalans en la
Guerra de Successió Espanyola, però quan el 18 de setembre de 1714 va ordenar a
la flota britànica es reincorporés al conflicte ignorava que Barcelona ja havia
capitulque retrovàat, circumstància que ell desconeixia. No deu ser tota la
veritat perquè quan els anglesos es van adonar del nou equilibri a Europa, van
desistir de l’ajuda als catalans i devien pensar: tasteu els borbons i ja
sabreu com les gasten.
Resulta difícil imaginar-se que en aquell temps la llengua anglesa fos
considerada una llengua dels trinxeraires i d’alguna manera l’alemany fos la
llengua de prestigi. Però els anglesos volien obres, oratoris, òperes,... que
poguessin entendre el seu significat i Handel va haver d’aprendre l’anglès, tot
i que els llepafils diuen que no en tenia un coneixement profund.
La seva vida, especialment a Londres, va ser un seguit d’èxits i
fracassos, especialment econòmics. El moment rellevant va ser el de la creació
del Messies. Mentre els creditors trucaven a la porta, Handel del 23 d’agost al
14 de setembre, en una febrosa temporada de treball sense pràcticament ni
menjar ni dormir ni sortir de casa, va compondre el Messies. El 12 d’abril de 1742
va ser estrenada aquesta obra a Dublin i des de la primera audició l’èxit va
ser clamorós. Handel era un home de fe i gairebé atribuïa la creació del
Messies a una inspiració divina.
Des de fa molts anys la interpretació del Messies en les dates de Nadal
dona el tret de sortida a aquestes festes, i el Messies participatius és un
costum arrelat a la Gran Bretanya des de fa molts anys on, cal reconèixer-ho,
els britànics estan molt acostumats a cantar i ho fan força bé.
Va tornar a Londres i havia deixat escrit que volia morir el dia de
Divendres Sant, però no va ser aquest dia sinó el dia següent, el 14 d’abril de
1759, Dissabte Sant, quan va morir en aquesta ciutat.
Dia 7 de
desembre de 2019
Avui ens toquen dues visites emblemàtiques. L’Abadia de Westminster i la
catedral de Sant Pau.
Westminster
Ens desplacem en autocar fins a Westminster perquè la proposta inicial
de fer-ho en transport públic que tot i ser més ràpid s’havia descartat per la
dificultat de manejar un grup relativament nombrós. Constatem novament que la
circulació a Londres és fatal. De pas veiem el Parlament i la Torre del Big Ben
que està en restauració rodejada d’una bastida o estructura de protecció a tot
el seu voltant. La nostra visita és deguda a que Handel hi és enterrat. Tenim
la guia local que és la que ens ha d’explicar les principals coses de
Westminster, i constatem dues coses, que cal veure l’abadia i que cal que
t’expliquin la seva història i els racons, altars, plaques, personalitats
enterrades i moltes altres coses.
L’Abadia es va començar a construir en el S.X quan estaven sota
l’autoritat de Roma. És una mostra d’arquitectura medieval, un exemple del
gòtic anglès. L’alçada de les naus és extraordinària, de més de 30 metres
d’alçada. En el S XVI en temps d’Enric VIII, l’església Anglicana es va separar
de Roma degut a un rei espavilat es proclamà el líder de la nova església,
perquè la catòlica no s’avenia a les seves conveniències. Aquesta és una
aproximació burda als orígens de l’anglicanisme.
Posteriorment i des de 1066
amb Guillem el Conqueridor, Westminster ha sigut l’església de les coronacions
dels reis. També és una espècie de panteó reial ja que nombrosos monarques
estan enterrats en aquesta abadia i fins a tres mil persones rellevants estan
enterrades sota les seves lloses. En els seus orígens apareix Eduard el
Confessor que van santificar i és una de les tombes més importants i visitades.
En una petita habitació hi ha les tombes de les reines Maria, reina d’Escòcia a
qui Elisabeth I va manar decapitar —en aquells temps ara costum entre família i
coneguts aquestes “atencions”—. També en un racó de la abadia es troba exposada
la cadira de la coronació, res massa rellevant si no fos perquè sota mateix del
seient hi ha una cavitat que servia per posar la “pedra dels escocesos”, una
pedra amb un valor simbòlic important —Stone— que va ser robat i retornat i ara
torna a estar en mans dels escocesos.
Visitem la capella d’Isabel I, on en un gran monument està enterrada i
també la seva germanastra Maria, al costat, que fou la seva enemiga.
En la nau central hi ha la tomba del soldat desconegut, que commemora
els soldats britànics desapareguts en la Primera Guerra Mundial.
Pel camí, ens continuen explicant altres històries sobre Londres. Estem
a uns dies de les votacions del Brèxit, per la qual cosa es comencen a veure
algunes informacions pel carrer. Resulta que els britànics, voten en llocs per
a nosaltres inversemblants com pubs, biblioteques i altres llocs. No hi ha un
cens en cadascun d’aquests centres i es deixa a la confiança de que les
ciutadans no votaran més d’un cop, i així en les darreres eleccions hagudes
només hi va haver un cas de duplicació de vot. Es a dir, una espècie de cens
universal, amb comprovació posterior. És per aquesta causa que els resultats de
les eleccions se saben amb moltes més hores de diferència que no pas en el cas
de les votacions al nostre país.
Passem per davant de la London School of Economics, en un edifici ja
antic que deu albergar molta ciència econòmica, si és que en l’economia hi ha
ciència.
També passem al costat de Baker Street, el carrer on va viure Conan
Doyle i els seus personatges Sherlock Holmes i el doctor Watson, o potser cap
d’ells, però és on hi ha el museu de Sherlock Holmes.
Catedral de Sant Pau
La cripta o Panteó dels grans homes anglesos del segle XIX ‘estén per
tota la longitud de Sant Pau. A l’entrada la tomba de Churchill; a destacar la
tomba de Nelson en un sarcòfag de marbre negre; la de Wellington en un sarcòfag
de porfiri a la planta on apareix també el seu cavall “Copenhaguen” i també la
tomba de l’arquitecte que realment va fer nova aquesta catedral: Wren; la de Laurence
d’Aràbia.
La catedral ha viscut esdeveniments com matrimonis reals i funerals d’herois nacionals.
Darrera l’altar hi ha una capella dedicada als caiguts de les forces americanes, un reconeixement per
haver evitat durant la segona guerra mundial els bombardejos alemanys, amb una
frase que més o menys venia a dir: que mai tan pocs —els aviadors— havien
beneficiat a tants —el poble de Londres—.
Està exposat el llibre on hi consten tots els noms dels que van morir en aquella
guerra.Es veu una espècie de forat a la paret que guarda memòria de la Guerra Mundial. També, just a l'entrada hi ha una placa que diu "REMEMBER, MEN AND WOMEN, OF SAINT PAULS WATCH, WHO BY THE GRACE OF GOD, SAVED THIS CATHEDRAL, FOR DESTRUCTION, IN WAR, 1939-1945"
Acabada la visita se’ns cita per les 5 de la tarda, per anar al concert.
Alguns ens quedem per la zona de la City, és a dir, la part de la Catedral de
Sant Pau. Algunes dubtes sobre si els anglicans tenen sants o no, i si és així,
com és que la catedral està dedicada a Sant Pau?
Un dia tranquil perquè al ser dissabte la majoria d’establiments
d’aquesta zona —bancs i similars— no treballen. Veiem un edifici amb la senyera, ens acostem i resulta que és la delegació catalana a Londres. Diuen que el Pepe Borrell no pot passar per aquest carrer perquè li puja la tensió. Caminem per Fleet Street a la
recerca del pub més antic de Londres per quedar-nos a dinar; segurament deu ser
cert perquè està bastant tronat.
Trobem el Ye Olde Cheshire Cheese en un
carreró ben a prop. Les taules disponibles són al soterrani i no ens acaben de
convèncer, per la qual cosa, decidim anar a un Fish&chips més modern i
tornar a l’hotel passejant, amb temps suficient per descansar una mica i no fer
mal paper aquesta tarda en el Messies.
Albert Hall, Messies participatiu
Ahir ens van despertar els sentits i les ganes de sentir el Messies
participatiu. Ens havien avisat que no calia mudar-se gaire i, per tant, vam
trigar poc temps en estar a punt. Sortim a les 5 de la tarda en autocar, per
anar a l’Albert Hall i sentir i veure el concert del Messies. Hi ha una
presentació en anglès que entenem poca cosa, però sí que serà d’uns 3.200
cantaires, que procedeixen de 50 països i, com no, també de catalans.
Arribem amb temps i hi ha el repartiment de les entrades que Baraka ha
obtingut i que sembla que no és fàcil obtenir-les. Sabem que anirem a dalt de
tot, al galliner, que tindrem bona visa global i que ho sentirem bé, perquè el
so puja. Ens donen les entrades i cadascú s’espavila per trobar el seu lloc. Se
sent parlar en català, i no som nosaltres els del grup. Fins i tot trobem algun
conegut del treball a les files del davant. Efectivament, estem a dalt de tot i
fa molt de goig el que es veu. Els cantaires han hagut d’acreditar els seus
coneixements sobre la música i sobre aquesta obra, però no han fet ni un
assaig. Arriben i engeguen —quan el director els ho diu—. Hi ha qui troba
petits problemes amb aquesta actuació, però Joan Vives els esbandeix de forma
immediata. Els cantaries —a banda dels solistes— no són professionals, ni han
assajat. L’experiència és l’Albert Hall amb 3.500 veus. Eren de preveure
algunes coses, com en determinats punts el ritme, difícil d’aconseguir amb
tantes veus alhora.
Fa goig, sentir tantes veus i veure les dones cantaires abillades amb un
vestit vermell o blau segons la corda, i els homes amb vestit negre. Procurem
recordar coses que el dia anterior ens van explicar sobre aquest oratori, i
fins i tot els que com qui escriu aquestes notes troba normalment els
recitatius una mica avorrits, el global té un fort impacte. Acabem d’inaugurar
les festes de Nadal!
Sortim del concert i tornem en autocar per anar a un restaurant molt a
prop de l’hotel. Quan passem pel costat de Hyde Park observem una multitud de
persones que venen del mercat de Nadal de Hyde Park. Fa força fresca però la
gent no afluixa. En les primeres estacions del Metro veiem gent fent cues per
entrar, venen del mercat de Nadal, els carrers plens de gom a gom.
El Royal Albert Hall
Dia 8 de desembre de 2019
St. Laurent Little Stanmore
St. Laurent és una església medieval situada una mica a les afores de
Londres. Tot i ser diumenge el trànsit és força dens per la qual cosa estem una
bona estona a l’autocar. La seva història és pròpiament la reconstrucció
d’aquesta petit església en mans d’un home ric, James Brydges, que fou elm
primer duc de Chandos. Brydges va reconstruir l’església i la seva casa de camp
-una espècie de palau- Tot plegat va acabar el 1716
El 1717 i 1718 Handel va ser contractat com a músic compositor resident
per Chandos, i això va donar lloc a l’himne a Chandos. A l’església hi ha
l’orgue que suposadament havia tocat el mateix Handel, ha sigut modernitzat
però els handelians, que es veu que som nosaltres, ens agrada el fetitxisme
dels objectes autèntics.
Al costat mateix de l’església Chandos va fer construir un mausoleu, on
està documentat el 1er. Duc de Chandos i el tercer.
Acaba la visita i els nostres amfitrions, han sigut molt amables i han
quedat sorpresos de que vinguessin de lluny per veure la seva església, fins i
tot com que vam arribar un pel aviat, ens van convidar a prendre cafè en el seu
local social.
Tornem cap al centre de Londres per la visita següent.
The Foundling Museum
És una branca del Fundling Hospital Britains que es dedicava als nens
abandonats. En una part d’aquest museu hi ha una col·lecció d’objectes
recollits per Gerald Coke, que és el que anem a visitar.
Aquesta col·lecció comprèn uns 12 mil articles diversos. Música i
documents, manuscrits, impresos. Els cantants, mecenes i amics hi són
representats, cartes al seu llibretista Jennens, quadres del duc de Chandos,
una còpia del Messies que va deixar com a llegat a la Fundació, bustos de
ceràmica i bronze de Handel. Potser més per especialistes, però tot
interessant..
Anem a dinar a un restaurant de mercat, un mercat prop del Tàmesis que
té molt bona pinta. Dinem bé i re-emprenem la marxa cap a veure mercats de
Nadal. Travessem el riu i més o menys estem sota el gratacels The Shard. Seguim
el riu i allí hi ha els mercats de Nadal. Bàsicament atraccions, llocs per
menjar i beure i alguna tenda amb coses de Nadal. Molta gent, però aviat ho
tenim vist.
Travessem pel pont de Waterloo i ens adrecem cap a Coven Garden. Handel
va tenir concerts en el Coven Garden, però no recordo on ens van dir que havia
estrenat el Messies a Londres. Avui venim a veure el mercat de Nadal. Bé,
animat, bonic, però uns anys abans ens havia agradat, impressionat, ara l'hem vist diferent, potser no tan animat.
Estem una estona i a peu anem cap a l hotel, que no és lluny.
Jo vaig ser allí
Aquesta nit un dels viatgers ha tingut un problema de salut que ha fet
convenient el seu internament a l’Hospital de St. Mary’s, a Paddington. Cal dir
que aquesta anècdota que, afortunadament sembla no ha tingut més conseqüències,
ho farà constar a les seves memòries, tota vegada que en aquest hospital ha
tingut lloc els naixements de la reialesa britànica, els darrers d’ells els
fills del príncep Guillem i la duquessa Kate Middleton
Dia 9 de
desembre de 2019
Avui és el darrer dia del viatge. L’avió surt per la tarda i durant el
matí tenim programades unes visites. Carreguem maletes al autocar i deixem
l’hotel. L’autocar ens porta fins a Oxford Street Hyde Park, on ens retrobarem
a les 3 de la tarda puntualment per anar cap a l’aeroport. Molt temps de marge,
però és que la circulació està fatal.
St George’s Church, Hannover Square
Va ser una parròquia de Sant Martin in de Fields, però als nostres
efectes ens interessa tota vegada que Handel, que vivia a prop, anava a missa a
aquesta parròquia i ben segur que l’orgue que hi ha instal·lat o els seu
antecessor devia ser tocat pel mateix Handel- Els lligams amb aquesta església
no són molt rellevants, però nosaltres no ens deixem perdre res i hem vingut
just a treure el nas.
Casa de Handel, Hendrix
En els números 23 i 25 de Brook Street hi ha la casa museu de Handel i
també de Jimi Hendrix. És un carreró amagat molt a prop de Oxford Street. La
casa museu no conserva ni la forma que tenia en el seu temps ni els mobles i
altres objectes, però així i tot han intentat recrear una part de com devia ser
en aquella època. Handel va ocupar aquesta casa des de 1723 fins 1759. Una casa
amb tres plantes i unes golfes on dormien els criats del mestre.
Quan va morir Handel la casa va passar a altres mans i es va reconvertir
en una botiga, fins que més tard es va
reconvertir en museu el 2001.
Com no cabia tot el grup en una sola visita ens vam partir, uns es van
quedar a escoltar a una concertista que va tocar unes peces en un clavicèmbal,
i després vam canviar l’auditori amb la resta del grup.
S’han acabat les visites programades. Ens queda unes hores per dinar i
tafanejar per les botigues d’Oxford Street i voltants.
Uns quants fem el fish&chips en un pub qualsevol, i quan sortim
resulta que pràcticament estem davant dels magatzems Liberty, on entrem una
estona. Al sortir passem per Carnaby Street i ens adonem que estem fen tard.
Agafem un taxi i cap al punt de trobada.
Deixem
el nostre viatger a l’hospital, ben atès i en companyia. Els altres emprenem el
vol cap a Barcelona. Al cap d’uns dies, també torna a casa el viatger que havia
ingressat a l’hospital. Sembla que recuperat. Per tant, tot comuna seda. Fins la propera.
Comentarios
Publicar un comentario